mcguffin

He estat uns quants dies fora de circulació, primer per qüestions de feina i
després perquè vaig agafar la grip. Ho reprenc gairebé com ho havia deixat, amb
una altra recomanació per aquest cap de setmana. Tres alternatives a Barcelona i
voltants:
— Escurar les darreres hores del
Festival de Cinema Eròtic, que conclou demà diumenge dia 9.
— Empalmar, mai millor dit, amb la nova edició del
Festival de Sitges, que comença
tot just demà i s’allarga fins el 18 d’octubre.
— Gaudir dels dos últims dies del
Festival Àsia, amb menys
ressò mediàtic que els anteriors, però amb una oferta força interessant que
inclou espectacles, concerts, cinema, exposicions, gastronomia, artesania…

[@more@]

Tweet

Aquest vespre hem anat a la
segona sessió del
Xinacittà 2005, una mostra
de peces d’animació d’autor que s’inscriu dins els actes de les
Festes de la
Mercè. Encara que hi havia propostes força originals i aconseguides d’èpoques i
tècniques ben diverses, sempre adreçades al públic adult, també ens han colat alguna
ensarronada experimental curiosa però completament buida i insofrible. La gran
troballa, però, ha estat el curt de la txeca
Michaela Pavlátová
titulat "Reci, Reci, Reci" ("Paraules, paraules,
paraules"), una magnífica sàtira sobre la comunicació i les relacions personals que juga
de manera molt enginyosa, aguda i divertida amb els símbols, prenent com a
escenari els diferents personatges que es reuneixen a un cafè. La pel·lícula va
rebre un munt de premis a festivals internacionals i una nominació a l’Oscar
l’any 1993, però si el que compta, al cap i a la fi, és la reacció de
l’audiència, ha estat la guanyadora absoluta de la nit: és la que se n’ha endut més rialles, aplaudiments i xiuxiuejos de
complicitat. Si us interessa l’oferta i us hi podeu acostar, avui (dissabte
24) encara sou a temps d’assistir al
tercer programa i
veure’n nous exemples: cinema gratuït a la fresca a les 20:30 a Sant Llàtzer.

[@more@]

Tweet

Els darrers enllaços d’avui ens conviden a apropar-nos una mica més al cinema japonès mut, una de les etapes
menys conegudes de tota la producció oriental. A
Matsuda, web centrada en aquest període inicial
nipó, podreu veure fins i tot
breus
fragments d’algunes de les pel·lícules capdavanteres.

Per a informació
complementària sobre aquests orígens, visiteu
Forgotten
fragments: an introduction to japanese silent cinema i
Masterpieces of
japanese silent cinema. També val la pena descobrir
la Tokuko Nagai
Takagi, una ballarina considerada la primera actriu de cinema al País
del Sol Neixent.

[@more@]

Tweet

Dr. Macro’s High Quality Movie Scans
és un dels pocs llocs que ofereixen fotografies en
alta resolució d’actors i actrius clàssics. També inclou fitxes informatives sobre
títols legendaris, clips de vídeo amb
fragments de pel·lícules i enllaços relacionats amb cada intèrpret.

[@more@]

Tweet

Pòsters de pel·lícules de terror sud-asiàtiques: sincerament, no sé què deu fer
més por, si la pel·lícula o el cartell.

Galeria 2. Aish… que entranyables, snif.

[@more@]

Tweet

The movie card website: cromos i altres targetes col·leccionables d’estrelles del cinema clàssic que van aparèixer al mercat entre 1910
i 1965.

[@more@]

Tweet

Una lunchbox és allò tan USAmericà que consisteix en una mena de maleteta, normalment de llauna o plàstic, que s’utilitza per portar l’esmorzar o el dinar a la feina o a l’escola (o per guardar-hi trastos vells, com faig jo). Aquests objectes, en principi d’ús quotidià i del tot pedestre, es van anar imposant dins la
cultura popular des d’un nou concepte estètic, i amb els anys van desenvolupar
un estil més sofisticat i llampant, amb dissenys personalitzats que incorporaven
icones de la televisió, el cinema, la música, el còmic, etc, esdevenint una forma
d’expressió més per als seus portadors.

Paileontology: A history of the lunchbox: origen i evolució de la
lunchbox des de 1880 fins ara

Land of the
Lunchboxes: història, diferents models i tipus de materials segons les
modes

Lunch Box
Museum: museu a Columbus, Georgia

Collective TV Lunch Tins:
una col·lecció de lunchboxes metàl·liques inspirades en personatges i sèries
televisives

Lunchboxes:
un altre recull d’exemplars que recreen mítics programes i pel·lícules

Mr.
Wigglehead’s Lunchbox Gallery: Scooby Doo, Marvel Comics, l’Equip A i
Disney

Backward Glances:
en aquest cas, grups de música i musicals

Luchboxes de ciència
ficció i còmics: Star Trek, Batman i altres dibuixos…

Vintage swimming chicks lunchbox: nous models amb aires retro

I, per descomptat, L’Últim Sopar…

[@more@]

Tweet

Icon Shoes és una marca
especialitzada en diferents models de sabates, bosses de mà, carteres i altres
complements femenins que reprodueixen famosos quadres i il·lustracions. Virtuts
de la pintura al marge, alguns dissenys m’han semblat una mica quecos i
carrinclons, o sigui, de Iaia Maria, però altres són força vistosos, moderns i
elegants, si més no a la foto. Els preus són la part menys atractiva.

[@more@]

Tweet

El Flickr de Pantufla és un autèntic museu virtual on podem trobar un fotimer de col·leccions: Imatges de
belleses vintage |
Fotografies,
portades, premsa i i·lustracions del segle XIX | Material gràfic antic i
ephimera de
tot tipus: ciència, espectacles, pulp, personals, còmic…

Cartells i
pòsters d’espectacles, publicitat i propaganda política | Postals antigues
i targetes de
cigarrets…

Fotogrames de
pel·lícules | Retrats
espectrals | Pàgines
il·lustrades de "The gospel of slavery" (1864)…

Segells de
famosos il·lustradors | Imatges de dibuixos animats | Llibres
infantils soviètics | i encara més…

[@more@]

Tweet

Mentre em meravellava contemplant les fotografies d’animals africans del Nick Brandt, em preguntava què les fa tan excepcionalment boniques. Els comentaris que acompanyen el seu portafoli parlen de la seva capacitat per treure a la llum les emocions profundes i la màgia oculta, de la forma en què revelen la bellesa de la creació i el sentit sagrat de la vida, de com combina èpica i lírica, d’una grandesa inabastable…

Tot això és cert, però si per damunt de tot aquestes imatges de la vida salvatge són excepcionalment boniques és perquè els seus protagonistes són considerats, justament, éssers excepcionals, i no simples figures intercanviables. No hi ha cap diferència entre aquests retrats d’animals i els retrats que tenen com a objecte les persones. La mirada del Nick Brandt copsa l’individu, allò que hi ha de distintiu i extraordinari en cadascun d’ells. Nosaltres en diem personalitat. I aquesta visió va més enllà de l’admiració i el respecte. Per això sorprèn tant trobar-nos parlant amb un animal de tu a tu, reconeixent-nos-hi.

[@more@]

Tweet